El meu pare va morir l’abril del 2014. Des d’aleshores he intentat omplir el buit que la seva mort em va deixar. Anys després, per atzar, la poesia d’en Damià Huguet va arribar a les meves mans i de cop, vaig sentir que aquest buit començava a omplir-se. Les paraules del poeta em traslladaven a la meva infància, a les meves arrels, als moments familiars viscuts... Però també provocaven en mi un sentiment de contrarietat perquè moltes d’elles, tot i pertànyer a la meva llengua, jo no les entenia. Aquest va ser el punt de partida d’un viatge teatral a la recerca d’una identitat pròpia i que faig en escena en companyia de la dramaturga, na Joana i del fill del poeta, en Biel Huguet.

​

Vos convid a un viatge on és possible ballar a Elvis Prestley, fer un trempó, enfrontar- se als fantasmes familiars, gaudir de la força de la poesia de n’Huguet i de la nostàlgia del súper-8, riuren-se’n dels koales i expiar malsons turístics. I sobretot, és un petit però sincer, homenatge al pare.

​

Aquest és un viatge cap els orígens, m’acompanyau?