A través del mite d'Antígona donam veu a les companyes dels represaliats desapareguts durant la guerra civil i la postguerra que varen quedar vives; parlam d'esposes, germanes, filles i netes; parlam de dones que varen haver de callar, dones que segueixen cercant; parlam de desenterrar per a poder tornar a enterrar dignament, amb les ungles si fa falta; parlam del dret a la memòria com una lluita contra l'oblit.

2077 no és una xifra; és la història que hi ha darrere un cens elaborat pel Govern de les Illes d'acord amb la Llei de Memòria Històrica, però n’hi ha més, perquè són assassinades, un cop i un altre, les persones que estimaven els 2077. És l’assassinat constant del dret a fer un dol, públic i privat, de plorar i compartir. És l’assassinat de la memòria.

¿Sabem quantes vegades són assassinats els 2077 sense el dret a la memòria?

Antígones 2077 no és el futur. És el passat. És avui encara.

¿Què és allò què ens fa ésser qui som?

Amb Antígones 2077,  la relació entre l’ànima i el cos, entre el cos i la terra, entre la terra i la identitat a través de la narració del cos i la paraula, cap a la recerca de la identitat pròpia, a la recerca de l’espai legítim on poder referir el lligam entre història i memòria, un espai on curar les ferides i nodrir l’esperança.